Bitsquevolen

Blog divulgatiu en telecomunicacions i aeronàutica de la comunitat EETAC

By

Microgravetat, fer recerca d’alta volada

El físic Stephen Hawking experimentant l'estat de microgravetat

La microgravetat és l’estat en el qual es troben els objectes que orbiten al voltant del nostre planeta, com ara els satèl·lits espacials, els astres o l’Estació Espacial Internacional (ISS), i que s’assembla a l’absència de gravetat, cosa que es pot reproduir a la Terra.

“Si poséssim un objecte en una balança en microgravetat, el pes s’acostaria més al zero. Per això se’n diu microgravetat”, explica Ricard González Cinca, professor del Departament de Física Aplicada  a  l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels (EETAC)  i director del Laboratori de Microgravetat de la UPC. “Però el terme indueix a confusió, perquè no vol dir que no hi hagi gravetat. Al contrari: només hi ha gravetat. La microgravetat és l’estat en el qual es troba un objecte quan es deixa caure en un ambient buit i sobre el qual l’única força que actua és la gravetat”, afegeix aquest investigador.

Espai ‘low cost’

Fins fa poc, les plataformes per obtenir la microgravetat han estat de tres tipus. González Cinca, que és director  d’un dels  grups  més  actius  a  Europa en microgravetat i treballa en l’estudi de fluids bifàsics en condicions de microgravetat, les ha fet servir totes tres. D’una banda, s’obté amb les torres de caiguda lliure, que són uns cilindres o tubs, de fins a 150 metres d’altura, des d’on es deixa caure un objecte en vuit segons en un ambient buit on només actua la gravetat. Torres d’aquest tipus n’hi ha d’instal·lades a l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial (INTA), a Madrid, i al Centre de Tecnologia Espacial Aplicada i Microgravetat (ZARM), a Bremen (Alemanya).

La microgravetat també es pot obtenir en vols parabòlics, que es duen a terme amb avions comercials condicionats per les agències espacials europea (ESA) o nord-americana (NASA). L’únic avió que els realitza a Europa és l’Airbus A300 Zero-G, amb base a Bordeus, i els practica en un espai aeri tancat, al golf de Biscaia, a l’oceà Atlàntic.

L’avió s’enlaira fins a uns 7.000 o 8.000 metres d’altura i llavors el pilot fa una maniobra, una paràbola, és a dir, accelera tot  ascendint. Un cop assolida una determinada inclinació, atura els motors i inicia l’ascens final i la posterior caiguda lliure. “Tot plegat dura 20 segons”, diu González Cinca, que ha participat dos cops en els vols parabòlics de l’ESA. Durant l’ascens, a l’interior de la cabina s’experimenta la hipergravetat (1,8 vegades la força de la gravetat de la Terra), sents que se t’aixafa el cos.

La tercera plataforma de microgravetat de què es disposava fins fa poc és la que  oferien  els  coets  de  sondeig, a Suècia. El grup de González Cinca també ha posat a prova els seus experiments en aquest tipus d’aparell. Es tracta de coets verticals que es basen en la mateixa idea que els vols parabòlics, però que s’enlairen més, fins a 100 o 200 quilòmetres d’altura, i, un cop assolida aquesta altura, aturen els motors perquè només actuï la microgravetat.

Aquesta entrada és un extracte de l’article “Microgravetat, fer recerca d’alta volada”, que va ser publicar a la Revista Informacions 247.

Podeu trobar més informació sobre el professor Ricard González i l’activitat del seu grup de recerca a: